El 'tomàquet del país', el saborós tomàquet de temporada

Pikoluze, Loidi, Rosat d'Aretxabaleta, Saint Michel, Plano de Erandio, Igeldo, Karkiano... Són moltes les varietats autòctones de tomàquet que existeixen al País Basc. A aquest producte, quan és de temporada, plantat i recol·lectat en els horts del País Basc, se li denomina popularment com a 'tomàquet del país'. Una hortalissa molt benvolguda i esperada pel consumidor basc per aquestes dates, sobretot pel seu intens sabor, carnositat, polpa ferma així com pel seu interior exempt de buits.

Totes aquestes classes de tomàquet esmentades anteriorment són 'races pures' que a poc a poc estan aconseguint cada vegada major presència en les hortes basques, gràcies a la conscienciació dels agricultors per treballar amb producte autòcton. De totes maneres, les varietats més conreades actualment pels productors són Jack i Robin, dos tipus de tomàquet de fora del País Basc, però molt estesos en les nostres hortes per la seva fàcil manejabilitat i productivitat.

El tomàquet és un producte originari d'Amèrica que al País Basc és una de les reines dels mercats en temporada d'estiu. No en va, gràcies a les abundants precipitacions i suau clima de la primavera basca, concretament, els dies de finals de març i principis d'abril són òptims para la sembra d'aquest producte –molts agricultors planten directament petites plantes-, amb el que la primera collita es comença a recollir a la fi de juny.

La segona plantació es realitza a la fi de juliol perquè, d'aquesta manera, els caserius bascos disposin de tomàquet durant l'estiu i tardor fins a l'arribada de les primeres gelades, sempre que es plantin en hivernacle, per així evitar la famosa 'ronya' -en basc, 'erdoila' o 'xartaxa'- que apareix per les pluges. El tomàquet, òbviament, també se sol plantar a l'aire lliure en les hortes, fins i tot aquests darrers anys s'ha posat de moda plantar-ho en tests en balcons urbans, però la seva temporada és molt més curta. També hi ha els qui opten per plantar els seus tomàquets en hivernacle però no en terra, sinó en sacs de llana de roca o fibra de coco, concretament.

Al mercat existeixen tomàquets amb segell Eusko Label, marca dirigida per la Fundacion Kalitatea que gestiona els productes de label basc de qualitat. Sota el denominat Label Basc de Qualitat Alimentària 'Tomàquet de Qualitat del País Basc', aquestes hortalisses es troben, exactament, conreades a la nostra terra de manera respectuosa amb el medi ambient i es venen envasades en safates o venudes a pes, però sempre amb el seu distintiu Label, una etiqueta amb el seu logotip corresponent i símbol de Kalitatea.

Millor, madurat en mata

A més de la importància de la classe de tomàquet, diuen que el millor és el que ha madurat en la mata; no en va, el moment de la seva recol·lecció és de summa importància, ja que com més temps se li deixa al tomàquet en la mata, pel que sembla, més i millor sabor tindrà després.

No obstant això, existeixen distribuïdors i venedors que prefereixen rebre tomàquets semiverdes, ja que això facilita el seu transport i la seva posterior venda per trobar-se més durs i per això van madurant durant dies en cambra frigorífica. No obstant això, s'ha demostrat que el tomàquet perd qualitats gustatives quan és conservat durant dies en cambres frigorífiques.

Molt del tomàquet que arriba al País Basc és importat des d'Almeria i Holanda. Dels més cars –és menys productiu que altres tipus- és el de la varietat Raf, que és el primer a arribar a les nostres tendes, és a dir, abans de la primavera. Es tracta, concretament, d'un tomàquet benvolgut per la seva dolçor, de color verdós, amb estries pronunciades, que es conrea en el sud d'Espanya. El tomàquet holandès, en canvi, és generalment el de raïm de color vermell fosc.

Per la seva banda, els productors ecològics bascos aposten per una agricultura sense distàncies i transports. Cada vegada més s'estan decantant per emprar la varietat anomenada 'Rosat d'Aretxabaleta', també denominada 'morat d'Aretxabaleta', 'borratxo', 'mozkorra' o 'Aretxabaletako larrosa'.

De fet, aquesta és una 'raça' cada vegada més benvolguda, però de difícil distribució per les característiques tan particulars que posseeix: es tracta d'un tomàquet carnós, saborós, de gran grandària, de poca llavor i pell molt fina, la qual cosa la fa complicada per transportar. De totes maneres, en els últims anys s'està duent a terme un pla de selecció i millora d'aquesta varietat autòctona i, per si no n'hi hagués prou, cada vegada són més els agricultors que trien aquest o un altre tipus de tomàquet local amb el qual plantar les seves hortes i oferir-ho després als nostres mercats bascos.