El carbó vegetal, un gran regal per a la humanitat

Avui aprofitant que hem estat com sempre molt dolents durant l’any i que ses Majestats els reis d’Orient no han tingut altre remei que, com cada any, tornar a embrutar-se les mans quan em van portar el meu regal he decidit deixar sortir a teclejar el meu jo de fília cientifista i parlar una mica del carbó. Aquest carboni que mai serà diamant i que embrutit, negre i delator ens assenyala ràpidament a aquells que li posen l'urpa a sobre. Quin poc glamour, no?

Però convé no menysprear el carbó i podem també valorar-lo com a un dels símbols de la capacitat humana de gestió i adaptació a l'entorn. Sempre al servei del progrés, Darwin ja ens va mostrar el camí: qui no és savi com a mínim ha de ser llest. I som mazo de listos els humans, per això fa tants segles que del domini del foc de llenya vam digievolucionar cap al domini del foc amb brasa de carbó vegetal. No és cap tonteria.

Ha pensat mai l’estimat lector com és possible que obtinguem molta més temperatura del carbó vegetal que no pas de la llenya? Podria semblar estrany el fenomen, donat que el carbó és simplement llenya cremada, oi? Estem cremant llenya cremada!

I rinxolant el rínxol, què passaria si torno a cremar el carbó que ja he cremat? Repetint el cicle infinitament puc obtenir prou energia com per fondre el continuum espai-temporal? Un ‘agujero de gusano’ de sentit comú que uneixi les dues absurdes galàxies culinàries, la tecnoemocional i la neotradicionalista, que alguns s’obstinen en dibuixar com a antagòniques?

Les parides les haurem de deixar a banda, perquè la casa és seriosa. Tot i que jo no ho sóc gaire, i per tant intentaré dissimular. Demano lleugeres disculpes i torno al camí carbonífer que ens ocupa…

Com i per què el carbó vegetal és un combustible de-pu-ta-ma-re per a fer carn a la brasa:

El carbó és llenya cremada, però és una llenya cremada d’una manera especial. Aquesta és la clau de volta que aguanta tot el forjat.

Per començar és una llenya que es crema en absència d'oxigen (els habitants dels laboratoris sovint vestits de bata blanca l’anomenen un procés anaeròbic).

En un 'alarde' de suprema imaginació els cofois sapiens sapiens hem anomenat genèricament aquest procés com a carbonització:

A) Es coloca la fusta aïllada de l'atmosfera, és a dir, aïllada de l’oxigen.

Això evitarà que es pugui cremar de la manera tradicional. Per a aconseguir-ho s’apila llenya i es tapa la pila amb fang i fulles.

No cal gaire tecnologia, oi? Aquesta és una de les virtuts de l'assumpte.

B) Un cop encesa la llenya, aquesta crema i es carbonitza en tres fases.

1- Fins a arribar als 170 graus: es perd l'humitat i alguns olis essencials.

2- Fins a arribar als 270 graus: es desprèn gas CO2 i CO.

3- Fins a arribar als 600 o 700 graus: aquest és pròpiament el procés de carbonització i es desprenen totes les substàncies volàtils de la fusta.

El que queda, el residu, és el carbó vegetal.

C) El resultat de la carbonització és paradoxalment molt més potent caloríficament que la fusta original (entre 29.000 a 35.000 kJ/kg contra 12.000 a 21.000 kJ/kg.)

En resum: el que estem fent és evaporar tot el que conté la fusta i que molesta en el moment d'obtenir calor. Estem traient tot el que quan hi ha foc, no crema.

Traiem l'aigua, els gasos, els olis essencials i el que queda bàsicament arde que te cagas.

El meu profe de redacció sempre em diu que tot article ha de tenir un objectiu essencial. Una idea-força. A partir d'ara, quan se us cremi la torrada en comptes de mirarla amb mala cara penseu que en realitat el que teniu a les mans és un prodigi energètic. Una mena de metàfora poetico-energètica.

Quan es torni a cremar la torrada, la llanceu sí. Però amb un cert respecte.

El carbó ens ha acompanyat en tantes barbacoes com vegades hem gaudit dels dibuixos de l’Obèlix jalant un porc senglar a la brasa. Algú ha dit barbacoa? Amb all-i-oli? Pot ser sempre amb all-i-oli?

Text d'ÒSCAR GÓMEZ, blogger a decuina.net