La festa de la música negra, a L'Hospitalet

Tres dies per gaudir d'una bona festa de música negra que ens conduirà des del blues al gospel, passant pel rock’n’roll, country, jazz manouche, soul, swing i la música de New Orleans. Un any més el Primavera In Black està organitzat per la Societat de Blues de Barcelona en col·laboració amb Bad Music i l'Ajuntament de L'Hospitalet. Totes les actuacions són gratuïtes. 

No more dramas 

La primera vegada que vam tenir contacte amb No More Drames va ser al Concurs de Blues de Barcelona de fa quatre anys, una formació rescatada dels ciments de Sol Lagarto per Ramón Montardit i que ens va deixar a tots amb la boca oberta arribant a semifinals del concurs gairebé sense haver tingut temps de preparar un repertori. Amb aquestes premisses van participar en una de les edicions de la Nit Dels Innocents a la Sala 2 d'Apolo i després meravellar en companyia de Marina BB Face en algun tema, van desaparèixer de la terra per desgràcia dels aficionats de la música en general. A posteriori arribó l'adéu definitius de Sol Lagarto i l'enyorança col·lectiva per la millor banda de rock'n'roll que ha donat aquest país de necis.

Després experiències amb Sol Lagarto, Mamafunko, Second Line, Aurora & The Betrayers, Oh Well, etc. decideixen formar una banda de rock / blues / Soul amb la sana intenció de gaudir de la música, sense més, que no és poc. Així neix NO MORE DRAMES. Són Juli el Lent (Bateria), Ramon Montardit (Veu i Baix), Aitor Sainz (Teclats) i Oriol Ragull (guitarra).

Crec que ha nascut la millor banda de rock blues i rock soul de la Ciutat Comtal, un huracà de vibracions que tenen molt per explicar, amb tipus madurs que no pretenen menjar-se el món, simplement intentar que el món no els devori a ells.

Jimmy Barnatán & The Cocooners 

Jaime Barnatán Pereda (Santander 2 de juliol de 1981), més conegut com Jimmy Barnatán, és un cantant, actor i escriptor. Els seus orígens es troben al barri de Tetuan, a Santander (Cantàbria), si bé va passar part de la seva infància a New York per raons familiars. Allà es va envoltar de músics negres i va quedar amarat pel blues que aquests feien. El seu estil és inconfusiblement americà, i podria dir-se que la seva veu, potent i esquinçada, és una de les més singulars del panorama nacional. Jimmy va mostrar des dels seus primers anys una gran admiració per les arts escèniques, i d'ella va néixer el seu desig de pujar a les taules d'un teatre. La seva pretensió va rebre resposta el 1992, quan comptava amb tan sols 11 anys: el jove Jimmy va aconseguir llavors formar part de l'elenc de Los Miserables, un musical produït per José Tamayo i Plácido Domingo en associació amb Cameron Mackintosh, i presentat el 16 de setembre al Teatre Nou Apolo de Madrid.

Pel que fa a la música, la marxa de Barnatán comença en terres neoyorkinas, les quals freqüentava per motius familiars. Un dia, va tenir l'ocasió de pujar a un escenari envoltat de negres cantants de blues, i la seva intervenció va ser molt aplaudida per aquests.

A Espanya, va iniciar la seva carrera com a vocalista amb Caronte's Ferry, i posteriorment va passar a liderar la San Telmo Blues Band, versionant en totes dues formacions els grans clàssics americans. El 2010 llança el seu primer disc amb el títol Black Note, mostrant en un total de tretze cançons les influències que va rebre d'aquells vinils de Lionel Hampton, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong que escoltava a casa, en el que va suposar un subtil homenatge a totes aquelles llegendes del jazz, el blues i el soul que el van veure créixer. L'àlbum va ser presentat en la llegendària Sala Clamores de Madrid, causant una grata sorpresa a tots els que, fins aleshores, havien gaudit de la seva interpretació en el cinema i la televisió.

Poc després començaria a gravar amb la Back Door Band el que va acabar resultant el seu segon treball discogràfic, After the blue times (2011) (després dels temps difícils), aquest cop amb el segell de Warner Music Spain. Mentre preparava els esmentats llançaments, el polifacètic artista va tenir temps d'escriure les dues novel·les que, fins ara, ha publicat: Atlas (2005) i New York Blues (2012). Després d'això, prosseguiria la seva marxa al panorama musical constituint el grup Jimmy Barnatán & The Cocooners, format per excelsos músics, Sergio Gonzalez, Dani Simon, Ruben Rodriguez "Gaspatxo", Fredy Simon i Angel Camacho, amb el qual ha aconseguit treure a la llum Room 13: A Blues Tale ( 2013), una fosca història de blues narrada, entre d'altres, per El Gran Wyoming i Álex Angulo, tristament mort el 2014, i Motorclub (2015), per a la gravació va poder comptar amb artistes de la talla de Virgínia Mestre, Carlos Tarque i Johnny Cifuentes. Ha col·laborat amb diversos artistes de renom dins el gènere com The Manish Boys, Travelling Brothers, Big Mama Montse o Carvin Jones.

A ciegas 

Primer Cita A Ciegas i ara A Ciegas només, convida a la descoberta de les relíquies que ens han ofert al llarg de tots aquests anys els més grans referents de la música negra en el que fa referència al soul i al funk. Amb Stevie Wonder en el punt de mira no s'obliden figures com Marvin Gaye o Michael Jackson entre d'altres. Un projecte mogut per la passió d'Enrique Gómez i Jonathan Herrero a un estil i una manera d'entendre la música i als seus històrics protagonistes, en ambient íntim, obert al somriure i la complicitat.

Los Brioles + Blas Picón (Tribut a Dr. Feelgood)

Los Brioles es van formar en 1986 (el seu primer concert va ser el 8 d'agost de 1987) i des de llavors no han deixat de tocar. Alguns canvis de bateria, moltes participacions en altres grups i projectes (The Rockin 'Roosters, Bop Pills, Ella & the Roosters, Nu-Niles, The Swindlers, The Backbone Shakers ...), no han fet que els germans Nunes (Jorge i Daniel) hagin perdut l'interès en el seu projecte principal.

La música de Brioles es basa principalment en el R & R dels 50, però han afegit més elements que ja des del principi han conformat un so característic i fàcil de reconèixer. Moltes vegades se'ls ha qualificat de grup psychobilly o neo-rockabilly -etiquetes que no els semblen malament però que en realitat tampoc defineixen el so de la banda. Més de 20 anys de carrera, més de 1000 concerts i milers de quilòmetres fan de Brioles una de les bandes més veteranes i professionals de l'escena rock and roll del país.

Blas té un bagatge impressionant a l'esquena. El seu currículum inclou notables bandes i un munt de projectes i col·laboracions. Però la seva principal ocupació ara mateix és cantar i tocar l'harmònica, a més de ser compositor principal, amb els The Junk Express.

Junts rendiran tribut a un dels millors discos en directe de la història del rock, "Stupidity" dels Dr. Feelgood. Un disc de culte i un dels millors treballs de la banda britànica i referent del bon rhythm & blues elèctric.

Keith Dunn 

El harmonicista, productor musical i cantant Keith Dunn és avui dia una llegenda viva del blues, amb una trajectòria professional de més de trenta anys sobre els escenaris i un extensíssim currículum que inclou col·laboracions amb algunes de les figures més representatives del blues, tant clàssic ( Billy Boy Arnold, Magic Slim, Big Joe Turner, Walter Horton, Jimmie Dawkins) com contemporani (Stevie Ray Vaughan, Roomful of blues, Lurrie Bell, Billy Brach, etc.)

Al llarg de la seva carrera en solitari, Dunn ha recorregut els 5 continents, sent convidat a participar en els festivals i clubs de blues més importants del món, com: Moscow music Festival (Rússia), Honner World Harmonica Festival (GB), European blues Week (Alemanya), Festival Jazz San Sebastian (Espanya), Spah Festival (Usa) i molts altres països, on ha realitzat gires (Polònia, Noruega, Holanda, Bèlgica, Grècia, i Talia ... etc).

Alhora, Dunn és també reconegut com un gran pedagog que ha realitzat master class de Harmònica voltant del planeta, acostant el seu enciclopèdic coneixement del blues a milers d'aficionats al llarg dels anys, la qual cosa li ha valgut el reconeixement de diverses institucions i / o festivals per la seva incansable tasca de divulgació d'aquest pilar fonamental de la tradició cultural afroamericana que és el blues, havent rebut diversos premis internacionals com a agraïment al seu treball i constància.

Tant com sideman o com a solista, Dunn compta amb una abundant discografia al seu nom, on és fàcil trobar alguns dels noms més importants del gènere, ja citats anteriorment, així com treballs per a les companyies discogràfiques més importants del món (Black Magic. Alligator Records, Dee Tone o Electro-fi Records entre moltes altres).

A escena, Dunn, acompanyat per la seva potent banda, transmet l'essència del blues amb tota la seva força i puresa. No en va al llarg de la seva carrera ha actuat al costat dels més grans del gènere, el que li ha permès desenvolupar un estil propi, potent i imparable, que combina amb efectivitat la seva tasca de vocalista amb la de harmonicista, dues disciplines que el bluesman de Boston domina amb el mestratge de qui porta el blues a la sang i més de tres dècades d'experiència en els escenaris de tot el món.

Actualment viu als Països Baixos i al llarg de la seva trajectòria ha tocat al costat de James Cotton, Hubert Sumlin, Roy Eldridge, Big Walter Horton, Lurrie Bell, Jimmy Rogers i Big Mama Thorton.

Al Primavera In Black estarà acompanyat per un combo de la Societat de Blues de Barcelona format per Balta Bordoy a la guitarra, Oriol Fontanals al contrabaix i Reginald Vilardell a la bateria.

Casi el mejor trío de tu vida 

Es tracta d'una aposta musical que formen Mikha (violí, banjo i veu), Artem Hul 'yev (saxo) i Maria Portes (tuba i encant) i que és de molt difícil classificació. La seva personalitat es basa en el mestissatge cultural que aporten aquests tres músics procedents de diferents països i cultures, amb tres conceptes molt diferents del que és el blues i les músiques afroamericanes i tres instruments que al final són d'un entrellaçat poc habitual.

La formació ja va participar al Primavera In Black de 2014 amb un notable èxit. Casi El Mejor Trío De Tu Vida interpretaran el seu repertori sense escenari, sense so amplificat, com ho feien els pioners, guanyant-se el respecte i i silenci del públic i tocant ens ells, en una aposta per arribar a comprendre millor aquesta música que tant ens apassiona.