Entre les bambolines del Lliure de Gràcia

Independència i qualitat són el senyal d'identitat de la programació del  Teatre Lliure des dels seus inicis, al 1976 amb l’estrena de Camí de nit, amb text i direcció de Lluís Pasqual. Començava la trajectòria d'un nou model teatral que proposava un teatre català “com a fet normal”.

Fundat com a cooperativa teatral, amb una quinzena de persones procedents del teatre independent, i sota el lideratge indiscutible de Fabià Puigserver, es tractava d’un nou model teatral en el qual els artistes esdevinguessin els responsables de tot el procés de creació escènica, des del disseny del programa fins la disposició del públic a la sala.

La Fundació, però, tenia una assignatura pendent: el projecte de rehabilitació del Lliure de Gràcia, que va ser tancat per raons de seguretat a l’inici de la direcció d'Àlex Rigola i que al setembre de 2010 obria de nou les portes fent gala d’una profunda remodelació i adequació tècnica, a càrrec de l’arquitecte Francesc Guàrdia. Amb un espai de 2.152 metres quadrats, la sala del Lliure de Gràcia substitueix l’Espai Lliure del recinte de Montjuïc. L’emblemàtica escala ha estat decorada per Frederic Amat, patró del Lliure, que ha dissenyat una ‘Pluja de sang’: centenars de gotes vermelles que tant podrien ser una “celebració dionisíaca” com el teló d’un teatre que es va diluint per les parets.

Amb el clàssic de Tenessee Williams ‘Gata sobre teulada de zinc calenta’, en versió “lliure” de Rigola, el Lliure tornava al seu bressol: Gràcia, el barri d’efervescència artística.

El bar del Lliure de Gràcia ha esdevingut en pocs mesos el punt de trobada del barri. Fer una cervesa, picar qualsevol cosa i xerrar, no només les nits d’obra. Cada nit s’hi poden escoltar converses pirotècniques sobre art per part de diferents generacions. Opinions úniques, voluntat cívica. Transgressió artística. L’esperit del Lliure. Com cantava Jaume Sisa, qualsevol nit pot sortir el sol.