Sor Lucía Caram: "Al convent triomfa la fideuà"

Compromesa, inquieta i xef amb més de 182.000 seguidors a Twitter. I, a més, monja dominicana contemplativa. Poques vegades es coneixen germanes com sor Lucía Caram (1966, Tucumán, Argentina), una religiosa que s'ha convertit en l'estrella de Canal Cocina gràcies al programa Sor Lucía i on plasma receptes apetitoses i senzilles amb un llenguatge clar i d'allò més informal. “Abans li demano a Déu i ara li demano a tot déu”, sol assegurar Sor Lucía en defensa dels més vulnerables.

Precisament per la seva lluita contra la pobresa i la desigualtat i per haver-se convertit en una de les veus més crítiques amb els polítics i la crisi econòmica en defensa de les persones en risc d'exclusió, Sor Lucía Caram va ser guardonada divendres passat amb el premi Catalana de l'Any 2014.

En el seu dia a dia, aquesta monja “inquieta i inquietant” -segons el seu perfil de Twitter @sorluciacaram- és xef del convent de Manresa i compagina la seva vida claustral d'oració, d’estudi i de vida en comunitat, amb projectes solidaris com el Mosaic de Salut Mental i la Fundación Rosa Oriol, a favor dels col·lectius més necessitats. 

Però on realment Sor Lucía marca la diferència, és als fogons: la seva infància a l’Argentina, la seva herència familiar libanesa i italiana i la seva experiència en cuines de València i Catalunya, fan que les seves receptes siguin una autèntica delícia, reflex d'un gresol únic de cultures. Això sí, combina sempre els plats més originals i divertits de la seva Argentina natal amb els que prepara diàriament al convent.

A Gastronosfera hem volgut conèixer-la en persona per parlar del seu nou llibre Les receptes de Sor Lucía Caram (ed. Planeta), dels seus records culinaris d'infància i del que les seves companyes, les germanes, prefereixen menjar al convent:

Gastronosfera: Quin tipus de cuina et defineix? Quines receptes podem trobar en el teu nou llibre?

Sor Lucía: La meva cuina és senzilla, gens sofisticada i basada en productes a l'abast de tots i que podem trobar a qualsevol supermercat de barri. A través de les meves receptes mostro el recorregut geogràfic de la meva vida. Des de criolla tucumana, que vaig observar i vaig aprendre de la meva mare i de la María, una senyora que ens ajudava a casa i que és la millor cuinera del món, fins i tot de la meva àvia libanesa. De la meva faceta argentina destaquen plats com la humita (una espècie de guisat de blat de moro i verdures) i el flam de llet condensada; de la meva àvia, el bava gamush (puré d'albergínies), el kepe (carn picada de be amb espècies i bulgur) i el cuscús.

G: El menjar tenia, doncs, molta importància a casa teva?

S. L.: Som set germans i, sumant els meus pares, la meva àvia i algun amic, a taula mai no menjàvem menys de dotze persones. Havíem de ser ràpids per repetir i el menjar era un motiu de festa, de celebració. Només hi havia dues coses obligatòries: menjar junts cada dia i anar a missa els diumenges. La primera ens agradava més que la segona, clar [riures]. Es tractava d'aprendre a compartir la taula, no de veure la televisió. Els àpats han de ser un moment per gaudir i per compartir. En realitat, s'aconsegueix d'una forma molt senzilla.

Foto: Meritxell Arjalaguer

G: Més tard vas estar a València i Catalunya aprenent a cuinar. D'aquestes cultures, què has incorporat al teu receptari personal?

S. L.: A València vaig descobrir la paella, és clar, i la vaig personalitzar al meu gust. I els potajes, els plats de cullera, que també són molt típics. Vaig estar de marmitó a la cuina, on vaig aprendre a observar i a fer la coca. A Manresa unes monges de tota la vida em van ensenyar l’escalivada de pebrots, albergínia i ou dur, la coca mediterrània de sardines, i totes les verdures de l'hort. Aquest sí que va ser un descobriment: aprofitar els productes de l'hort, de proximitat i de cada temporada.

G: Què cuines al convent? El decideixes tu, el menú?

S. L.: Al convent sóc totalment lliure de cuinar el que vull, sóc jo qui recull l'hort i fa la compra. A causa de la meva tradició argentino-carnívora, em va costar molt d’incorporar el peix als meus menús, però intento que en mengem dues vegades per setmana. Bacallà amb mel, lluç de diferents formes, salmó a la planxa… Si tinc temps, orada al forn, per exemple. Després, un dia per setmana, hi poso carn, encara que a les germanes els agrada menys, i amb l'arribada del bon temps, faig barbacoa. Per descomptat, sempre hi ha molta verdura: a la nit, la mengem bullida per tradició de tota la vida.

G: Quin és el teu plat estrella? N’hi ha algun amb el que les germanes se’n llepin els dits?

S. L.: Gaudeixen molt amb la paella. La preparo cada setmana, sigui de peix, de conill o mixta. I els encanta quan faig la coca mediterrània de sardines, així com els purés i les sopes. Hi ha una germana que és molt vaga per menjar i sempre prefereix tots els plats de cullera, o un iogurt abans que la fruita [riures]. Però el que sens dubte triomfa al convent és la fideuà, el flam de llet condensada i la crema catalana.

G: Com va ser el teu primer contacte amb la cuina? Quins records gastronòmics tens d'infància?

S. L.: Encara que no vaig poder experimentar-ho fins anys després, el rostit. Sentia molta curiositat per veure com s'encenia el foc. Solia asseure'm sobre una pedra i veure com s'anava fent la carn. Durant diverses hores, el foc anava pujant i fins que no sortia la sang, no es podia girar. És un dels secrets clau. La primera vegada que vaig fer un rostit jo sola, va ser amb dotze anys. Em va costar que em deixessin! També recordo com la meva mare feia la salsa per a la pasta. Com que la meva família materna era italiana, en menjàvem molta. A l'estiu em deixaven experimentar amb les salses i, avui dia, encara ho faig.

G: Quin és el teu plat favorit?

S. L.: D'aquí, la paella; de l’Argentina, el rostit i les empanades. 

G: Li donem el valor real al menjar?

S. L.: El menjar ha de ser alguna cosa senzilla. Hem passat a sobredimensionar-la o, fruit de l'estrès, a abusar del menjar-escombraria. La meva tasca al banc d'aliments em mostra diàriament que no es tracta de menjar de qualsevol manera, sinó d'assaborir i d’alimentar-nos bé. Existeixen paladars exquisits, però no crec que hagi de ser una norma de vida. Quan a algú li dónes un carro de menjar perquè pugui alimentar-se i et dóna les gràcies, entens moltes coses. Menjar és un dret, però quan aquest dret està vulnerat es converteix en un luxe. Per a molts, menjar és un luxe, mentre que uns altres fan del menjar cada dia un luxe. Aquestes són les grans contradiccions del nostre món.

Si vols saber més coses sobre la cuina de Sor Lucía Caram, no dubtis i participa al nostre concurs amb motiu del Dia del Llibre: sortegem un exemplar de les receptes de Sor Lucía Caram (ed. Planeta) dedicat per Sor Lucía Caram entre tots els lectors de Gastronosfera. A què estàs esperant? Participa-hi i molta sort!