La nevera que va navegar i es va convertir en submarí

A mitjans del s. XIX l'home va aconseguir domesticar el fred. Una bona frase per començar. Ja ho deia el director de cinema Cecil B. De Mille: les pelis han de començar com un tro i anar pujant el to. Els posts, també. Fins a aquell moment, el transport de mercaderies es veia seriosament limitat i s'havien de fer servir mitjans de conservació 'agressius' que canviaven les característiques organolèptiques dels productes.

El mètode que ens acompanya des de temps immemorials és fer servir sal per a conservar els aliments. Tot i que l’enginyós SapiensSapiens s’ha currat també altres alternatives com són els fumats, els encurtits, la cocció, el confitat, la fermentació (formatges i iogurts)... Multitud de tècniques que conserven, d’acord, però alhora modifiquen el producte original.

Atenció, que això no és cap pecat original que ens condemni als inferns de la puresa culinària. Precisament cuinar és transformar! Però a la humanitat li feia falta una forma de conserva que permetés el transport massiu d’aliments i alhora que no afectés els productes.

Gràcies un cop més a un dels nostres cosins del nord, en Ferdinand Carré, al 1858 i mitjançant treballs amb éter metílic i trimetilamina, van arribar al mercat les primeres neveres, preferentment destinades al refredament de begudes. Les neveres permetien mantenir els aliments frescos durant més temps, i com és habitual a la historia aquests prodigis de la tècnica es van aplicar inicialment a casa dels més rics. Fins a l’arribada de la cultura del consum massiu, les novetats tècniques començaven per les classes altes i amb el pas de les dècades es democratitzaven una mica. Ara que la màquina econòmica necessita combustible a cabassos arriba tot més o menys alhora. La diferencia esdevé més aviat un tema de polzades o de veure qui la té més grossa.

Retorno al camí, no sé què pensaria Cecil de les meves passejades argumentals... Mitjançant aquests treballs previs de Ferdinand Carré, el també francès Charles Tellier va ser capaç de construir una planta refrigeradora amb compressors d'èter metílic instal·lada en un vaixell de càrrega. Aquí comença de debò la nostra història marítima, fresca i naviliera. I permeteu-me un segon incís... Per què hi va haver una època de la humanitat en que tots els homes semblaven el Pare Noël?

Tellier l'any 1869 va organitzar la primera gran expedició marítima de transport refrigerat d'aliments. Tot un visionari que, com molts altres visionaris, va fracassar en la seva primera aventura: els aliments van arribar espatllats perque no va ser capaç de mantenir prou baixa la temperatura de les bodegues. La manca de potencia, que és molt xunga.

Com que no només era francès –això ja dóna pistes sobre el tarannà del personatge, heh!– sinó que a més era obstinat, l'any 1876 va tornar a organitzar una expedició transatlàntica amb un vaixell de 66 metres d'eslora i 500 tones de capacitat.

Comptava amb motors que el permetien arribar a una velocitat de 8 nusos i també amb  tres mastelers per si es necessitava la navegació a vela. Que mai se sap i els déus de la mecànica són juganers. Però el més important d'aquest vaixell era que va ser el primer construït per l'home i aïllat tèrmicament mitjançant una capa de suro. Vet aquí la revolucionaria millora que va suposar la diferencia entre l’èxit i el fracàs per a l'obstinat Tellier: Una capa de suro!

Conscient que la manca d’aïllament va fer fracassar la primera expedició, en Tellier va construir aquest segon amb la bodega convenientment aïllada i amb una potent planta de creació de fred incorporada. Ja ho tenia tot, i aquest Jules Verne del transport comestible va enfilar amb determinació la proa cap a la història. Per cert, deixeu-me dir que el nom del vaixell era.... Le FRIGORIFIQUE.

La intenció de Tellier era aprofitar el baix preu de la carn a Argentina i Uruguai per a establir una ruta d'importació de la mateixa cap a Europa i fer-se ric. D’això alguns en diuen especular i altres en diuen comerciar. Suposo que la diferencia depèn de si et fas poc ric, molt ric o riquíssim. I de si al final els guanys els poses a la declaració d’hisenda o els acabes guardant en sobres sota el coixí.

El 25 de Desembre de 1876 el Frigorifique va arribar al port de Buenos Aires procedent de França. Carregat amb 25 tones de carn i productes vegetals francesos en bon estat. És a dir, apte per al comerç i els guanys. Això va significar el començament de l'era frigorífica en el transport i també el començament del trànsit de carn des de sud-americà cap a les nostres taules.

Però si la història de Charles Tellier acaba aquí (no es va fer ric el pobre, els que ho van petar van ser els estats argentí i uruguaià. Per això li van atorgar una renda vitalícia al bo d'en Charles) la història del Frigorifique, aquest afusat pioner mecànic, va continuar tot i que malauradament no va aconseguir ser gaire llarga.

Corria l'any 1884, el Frigorifique navegava amb rumb al port de Renau enmig d'una boira molt i molt espessa. El capità Raoul Lambert feia servir la sirena de posició regularment i sentia també la sirena d'un altre vaixell proper que no aconseguia ubicar. Finalment, i malgrat les precaucions, el Rumney, un proletari vaixell destinat al transport de carbó provinent de la també proletaria Cardiff va aparèixer enmig de la boira i va envestir sense contemplacions el malaurat Frigorifique.

Amb una important via d'aigua oberta a estribord, el capità i la tripulació van córrer a abandonar el vaixell i pujar a bord del Rumney desolats. Mentre s'allunyaven van veure desaparèixer el Frigorifique dins la boira. Covards, ell no ho faria!!

Al cap d'uns minuts, van donar de nou l'alarma de col·lisió i davant de les seves pupil·les sorpreses va tornar a aparèixer... Le Frigorifique! Retornat de les boires semblava cercar venjança d’aquells que l’havien abandonat. Hàbilment el timoner va maniobrar i va aconseguir esquivar-lo... una vegada.

Perque si capquadrat era en Charles Tellier més encara n'era el seu fill de ferro colat i suro. Al cap d'una estona de nou sorgint com un espectre metàl·lic i justicier va tornar a aparèixer per embestir-los.

No em direu que aquesta màquina no demostrava un puntet de caràcter, oi? Aquesta segona vegada no van poder evitar la col·lisió, així que van acabar tots a bord de dos bots salvavides mirant com s’enfonsaven els dos vaixells en un lent xup-xup de mar salada.

Davant la insistència i curiositat del capità Lambert, encara van tenir temps i esma de pujar un instant al Frigorifique on van  comprendre que amb les presses per abandonar el vaixell havien deixat els motors encesos a dos nusos i el timó totalment girat i bloquejat a estribord. Le Frigorifique navegava en cercles mentre s'enfonsava lentament.

Un final obstinat per a un naixement obstinat: la idea de transportar en bones condicions aliments frescos a través dels mars i oceans. Una bona i lucrativa idea que va obrir mercats i potser també va provocar la utilització massiva de quantitats ingents de territori d’ultramar a la producció de proteïna amb destí a l'exportació de la industrial Europa. Mentre els habitants locals passaven fins i tot gana. Però això ja seria tema per a una altra entrada… no creieu?