Creuada per recuperar l'honor del brioix

Demanar un brioix sempre anticipa un moment de comunió amb la massa, la pràctica d'un ritual antiquíssim i profundament carnal, un goig suprem. El brioix és, per definició, una peça petita, sovint concebuda per al consum individual i el plaer egoista. Et compres un brioix per a tu i no tens pensat compartir-lo, gaudiràs en solitari del plaer inigualable que és capaç de proporcionar-te. Ja sigui un brioix de mantega a Bilbao, o un kardemummabulle a Uppsala. A més a més, els brioixos tenen sovint formes arrodonides, sensuals, lluentors libidinosos i farciments sucosos replets de pecat. Potser per això no és estrany que la paraula brioix tingui connotacions sexuals i eroticofestives en diversos idiomes. I, no obstant això, és una pena comprovar com el brioix és injuriat i desprestigiat. Ja la paraula brioixeria ens fa pensar en greixos infectes i productes industrials de pèssima qualitat. Brioixeria. Els francesos, que són molt llestos, són capaços de fer que el seu idioma tregui lluentor a termes de tot pelatge, especialment en gastronomia, des del mirepoix a la mise en place.... i també ho han fet amb la brioixeria. Ells tenen la fleca, boulangerie, i la pastisseria, pâtisserie... però per a les masses fermentades enriquides usen la deliciosa paraula viennoiserie (vienuaserí), amb el seu so sensual i totes aquestes enes. En efecte, la brioixeria és un encreuament entre la fleca (per fermentació) i la pastisseria (per riquesa d'ingredients), i és capaç de crear algunes de les masses més apetitoses. Per desgràcia, en un país com el nostre on la quotidiana barra de pa ha estat adulterada i vulgarizada fins a adquirir una textura de porexpan impossiblement esponjosa, la brioixeria ha perdut el seu lloc, significat i protagonisme. D'una banda, tenim molt, de tot, tota l'estona. Ja no impressiona a ningú una massa l'únic líquid de la qual són els ous i que porta una quantitat ingent de mantega o sucre. D'altra banda, el nostre pa quotidià està tan inflat amb additius que un pa lleuger com el brioix no significa molt. I encara no he començat a parlar del que ha sofert el brioix en si. El brioix viu hores baixes. La passivitat dels consumidors i la seva pèrdua de gust i exigència és una part de l'equació. L'altra és la falta de responsabilitat i amor per l'ofici de molts professionals i l'apetit voraç de la indústria pel benefici fàcil. Greixos d'origen dubtós (bé, gens de dubtes, greixos nefasts), aromes artificials, additius que busquen maximitzar el volum i el benefici costi el que costi han acabat amb el brioix. Per tot això proposo recuperar el seu honor. Ha arribat el moment de passar a l'acció i exigir els millors brioixos, redescobrir la seva textura i sabor. Proposo la creació d'una confraria dels amants del brioix, l'ordre dels cavallers del brioix que vetlli per l'honor perdut d'un dels màxims representants del regne de les masses. En aquesta aliança intergalàctica, demano que tots premiem les persones que siguin capaces de fer bons brioixos, que diem els seus noms, que compartim les seves adreces i que no ens cansem de menjar grans brioixos. Visca el brioix! Text i foto d'Ibán Yarza, blogger a tequedasacenar.com