¿TIENES MÁS DE 18 AÑOS?
Google+

Esteu aquí

Tendències.

"Si l'alta cuina és música clàssica, jo sóc Britney"

Jordi Luque26/11/2012

Mikel López Iturriaga és autor d'un dels blogs gastronòmics més influents d'Espanya: El Comidista. A més, aquest any ha estat nominat a la Millor Tasca Periodística per l'Acadèmia Nacional de Gastronomia i acaba de publicar el seu segon receptari, La Cocina Pop del Comidista. Parlem, sobretot, d'aquest llibre.

Gastronosfera: Segon llibre, candidat al Premi Nacional de Gastronomia, milers de visites en el blog… El Comidista arrasa a la Xarxa i fora d'ella. Suposo que és alguna cosa normal per a algú nascut en el centre de l'Univers, no?

Mikel Lopez Iturriaga:Sí, és evident que els de Bilbao estem cridats a triomfar (somriu)... No, a mi em sorprèn molt tot. No és falsa modèstia però no crec que el que faig sigui tan especial. És periodisme, res més. El que sí penso és que, potser, estic fent alguna cosa que a Espanya ningú feia, que és tractar la gastronomia de manera més senzilla i no parlar només de l'alta gastronomia, sinó de temes que potser poden semblar més banals però que en realitat poden interessar a molta més gent.

G: La pregunta, encara que absurda, té un rerefons profund. A Euskadi mameu gastronomia a casa?

MLI:No sé si Euskadi és el lloc on millor es menja d'Espanya, no ho podria dir. A Catalunya, a Galícia, a Andalusia… hi ha molts llocs on es menja genial. Però sí que és diferent la importància que la gent li dóna al menjar a Euskadi. Totes les reunions són al voltant de la taula, tota activitat familiar es fa al voltant de menjar. La meva mare, per exemple, no era una persona que es conformava amb posar tres rodanxes de salsitxó i un tros de pa.

G: Dediques el llibre a la teva mare i això, fora bromes, és un detall preciós… alguna recepta inoblidable?

MLI:Moltes. Una és el marmitako. Una altra, el lluç amb salsa verda que feia per Nadal. Després, també, les patates amb mongetes. És un plat que feia d'una manera totalment a l'antiga, recuia les mongetes, però és un sabor que em recorda sempre a ella. La meva mare em va ficar en el cos l'interès per la cuina, per això li dedico el llibre.

G: Estic segur que tens un secret afany de desbancar a Simone Ortega i les seves 1.080 receptes. Quantes portes publicades entre el teu primer blog, Ondakin, El Comidista i tots dos llibres?

MLI:Mai m'he parat a contar-les. Jo diria que unes quatre-centes però n'hi ha moltes que m'agraden menys que en el seu moment. El llibre m'ha servit, entre altres coses, per ordenar una mica i refer alguna.

G: És impossible que a ningú se li ocorrin tantes receptes. Confessa, tens un negre, veritat?

MLI:Hauria, però no. Ja voldria jo ser Ana Rosa.

G: A què et refereixes quan parles de Cuina Pop? Ja, ja sé que has d'explicar-ho en algun lloc del llibre però hauria d'haver-ho llegit…

MLI:Són dues paraules que vénen del meu primer blog, Ondakin. A Ondakin era una secció dedicada a articles que barrejaven la cuina o el menjar amb la cultura pop, que és d'on jo venia com a periodista: música, cinema, art…. D'altra banda, crec que la meva cuina és pop perquè és fàcil. Si l'alta cuina fos música clàssica el meu estil de cuina seria una cançó dels 40 principals, de Britney Spears.

G: Un diria que les receptes són molt lleugeres i sanes. Què passa amb els guisats, les salses...?

MLI:Bé, hi ha qui opina el contrari. Cada vegada que faig servir mantega en una recepta surten els talibans de l'oli d'oliva verge extra a dir que com és que fregeixo alguna cosa amb mantega. Més que sanes les meves receptes són molt verduleres. M'agrada molt la cuina amb verdures i no sóc massa de carn vermella. Penso que hi ha motius de salut, econòmics i ecològics per no promocionar massa la carn de vedella. No és que no m'agradi, que m'agrada, però entenc que hi ha motius per no menjar massa carn vermella de vedella.

G: Em consta que cuines molt bé però en el llibre (admeto haver llegit una part molt breu) et confesses amant de receptes sense complicacions, fàcils i directes…

MLI:Però això és un mèrit fins a cert punt. A mi m'agrada molt cuinar, tinc alguns coneixements, vaig fer un curs a la Hofmann… però no podria fer una cuina molt més elaborada, no sóc cuiner professional. I tampoc crec que a la gent li pugui interessar molt això. Estem deixant de cuinar. Si a més, exigís cert nivell culinari, arribaria a un grup molt petit. Ho parlava amb la meva cosina l'altre dia. Del seu grup, una dotzena de noies de trenta i pocs, ella és l'única que sap fer una mica més que posar un filet a la planxa. Això em fastigueja perquè crec que estem perdent la bona cuina casolana d'aquest país.

G: No obstant això, a El Comidista et fiques constantment en bronques dialèctiques: que si escrius cartes al president de Mercadona, ataques a les botigues snobs de pa o desvirgues en públic a l'oli d'oliva… T'agraden les polèmiques o és que ens donen constantment gat per llebre?

MLI:No negaré que m'agraden els temes polèmics, és així, però està bé que es parli d'aquestes coses. Amb l'oli d'oliva, a més, la majoria dels mitjans s'havia limitat a reproduir la nota de l'OCU però ningú s'havia preocupat d'explicar què hi havia darrere. Però amb la de l'oli no em vaig enfurismar massa. Amb el pa, sí.

G: Per què et va enfurismar més el del pa?

MLI:Em sembla una estafa el pa industrial, difícilment es pot anomenar pa. I em sembla un fenomen una mica absurd aquesta moda en cas contrari, la fleca delicatessen que sembla una joieria i on cobren quantitats de diners desorbitades per un pa que no és tan bo com hauria de ser.

G: Mantens un consultori que és probablement l'espai gastronòmic més bizarro de la Xarxa, secció que portes al nou llibre, La Cuina Pop del Comidista. Què és el més estrany que t'han preguntat a Aló Comidista?

MLI:Les propostes sexuals. Va haver-hi un tipus que em va preguntar quin berenar podia preparar per embolicar-se amb un altre que tenia parella. Un temps després em va tornar a escriure per explicar-me que havia fracassat en l'intent i per proposar-me que organitzés una trobada amb seguidors perquè volia enrotllar-se amb mi.

Una altra cosa que em sorprèn és la gent que m'escriu sense saber de què va el blog. L'altre dia em va escriure una noia que tenia un blog de perruquería per a noies negres perquè la votés en els premis Bitácoras.

Després, un defensor de la dieta crua, que em deia que la cuina cuinada era tòxica i feia que t'esclatessin les cèl·lules.

Però també hi ha preguntes que plantegen debats interessants. L'altre dia em va escriure una dona vegetariana que havia portat al seu fill, bebè, a la guarderia i allà es negaven a donar-li una dieta vegetariana. Què preval? El que diguin els pares, el que digui l'escola, és sana una dieta vegetariana per a un nen?

G: No és molt estrany que una institució tan seriosa com la Reial Acadèmia de la Gastronomia t'hagi nomenat candidat a Premi Nacional de Gastronomia per la Millor Labor Periodística? És que no llegeixen Aló Comidista?

MLI:Em va sorprendre molt, sincerament. Qualsevol altre premi m'encaixaria més però, veient la trajectòria de l'Acadèmia i veient a la gent que han premiat abans, em sorprèn. Potser m'han nominat perquè volen, d'alguna manera, reconèixer el treball de la gent que fa coses a internet. Els periodistes que havien nominat fins ara eren de mitjans tradicionals. Per a mi és un reconeixement molt gran. Estic molt content que m'hagin nominat, però tinc els meus dubtes que vagi a guanyar.

G: A La Cuina Pop del Comidista participen amb les seves receptes una llista de convidats de luxe: Elvira Lindo, Especialistas Secundarios, Miqui Puig… qui t'agradaria que hagués participat i no ha pogut ser?

MLI:M'hauria agradat tenir a Joaquín Reyes, a Carlos Areces, a David Bowie o a qualsevol dels tróspidos.

G: A qui no convidaries mai?

MLI:A un cuiner, perquè les seves receptes serien millor que les meves. Tampoc a polítics en general. I, en concret, no hagués convidat a Melendi, María Dolores de Cospedal, Mariló Montero ni a Salvador Sostres.

G: La Cuina Pop del Comidista és molt més visual que Les Receptes del Comidista, el teu primer llibre. Incorpores il·lustracions de Dani Jiménez i fotografies d'Ainhoa Gomà. Com d'important consideres que és la vista pel que fa a les receptes?

MLI:No ho considerava molt important. La majoria de receptaris que més m'agraden no tenen fotos. Però després de publicar el primer llibre molta gent em va dir a través de les xarxes socials que sí ho consideraven important. Que si “com se t'ocorre treure el llibre sense fotos, que si jo no m'ho compraré perquè no té fotos” i, la veritat, em van posar el cap com un bombo. Llavors vaig decidir que el següent llibre, encara que poques, incorporaria algunes fotos. Encara que només fos perquè aquesta gent callés.

Ara, vist el resultat, crec que les fotos d'Ainhoa són un encert. Els plats estan molt poc produïts, el més naturals possible. Jo prefereixo que siguin fotos més properes al que la gent obtindrà quan prepari el plat a casa perquè no generin frustració. I en Dani em té molt agafats els gestos, és molt bon il·lustrador i ha sabut enxampar molt bé el meu sentit de l'humor. Hi ha cares en les quals em veig reflectit.

G: El llibre conté una secció de Menús per a Sèries on dediques plats a Mad Men, Dexter o Joc de Trons, entre unes altres. Quin és la teva sèrie favorita de tots els temps?

MLI: No sé si serà la favorita de tots els temps però de petit seguia amb total devoció Espai 1999. Era una sèrie de ciència ficció super cutre protagonitzada per Martin Landau. No recordo haver-ne seguit una altra amb aquesta intensitat i això que he vist totes les que apareixen en el llibre i m'encanten. També m'agraden molt les clàssiques dels vuitanta: Dinastia, Falcon Crest i tot aquest tipus de serials americans. Després, també, Friends i Frasier.

G: A les Antiguías, una altra secció, comparteixes consells per passar una "Nit de Nadal horrorosa" o per "fracassar en un restaurant". Els hi vols mal als teus lectors o és una lliçó magistral de psicologia inversa?

MLI: És psicologia inversa. Bé, en realitat és una manera divertida de fer petites guies pràctiques sobre les verdures, la carn, el neverisme… Sobre la Nit de Nadal i celebracions en general tinc diversos posts en el blog perquè a la meva família han estat tradicionalment conflictives. No ens barallàvem en la taula però l'organització d'aquestes celebracions era un infern. Era impossible que ens posessim d'acord en alguna cosa. I quan ho fèiem la meva mare canviava alguna cosa. I després apareixia la meva tia i feia el que li donava la gana. Eren taules sempre impossibles.

G: Fas entrevistes a plats i aliments viejunos… a quin Menjar Viejuno salvaries de l'asil?

MLI: El que més m'agrada, o el més entranyable, és l'entrepà de xoriço de Pamplona. De petit vaig gaudir, i molt, amb aquests entrepans. Però és que als altres, excepte l'After Eight, tampoc els hi tinc mania. Crec que el concepte de Menjar Viejuno s'entén malament: no és menjar que jo condemno ni menjar dolent, és menjar passat de moda. Un meló amb pernil, per exemple, no és el plat que em demanaria però no tindria cap problema a menjar-ho si m'ho posessin.

G: Entre tanta divertidíssima frivolitat inclous un capítol dedicat a les temporades dels aliments. En el fons vols que els teus lectors mengin millor?

MLI: Sí, clar. Evidentment jo tinc un punt de frivolitat però ni en el meu blog ni en el meu llibre és tot conya. Jo no sóc humorista, sóc un periodista que utilitza l'humor per entretenir al lector. Però jo tracto molts temes bastant seriosos, com l'assumpte de les temporades. No entenc com se'ns han oblidat. Fa anys la gent sabia quan arribava una cosa o una altra però ara, amb l'embolic que hi ha muntat amb la distribució alimentària, hi ha d'haver de tot tot l'any i això és un despropòsit.

Una de les coses boníssimes de la primavera és que arribin els espàrrecs i les maduixes. Si les consumeixes tot l'any perden el sentit i tu la il·lusió. A més, la fruita i la verdura de temporada sol ser més barata i té menys impacte ecològic. Jo crec que una de les labors dels bloggers i la gent que ens dediquem a la gastronomia és educar sobre aquest tema. Una forma de fer-ho és no publicar receptes amb productes fora de temporada. En això sóc molt militant.

G: Entre els agraïments esmentes el nom de diversos gastrobloguers. Tan bon rotllo hi ha?

MLI: Hi ha picabaralles, no ho negaré, com en tots els grups humans. Però la meva experiència ha estat sempre molt bona. Hi ha un sentit de comunitat, de deixar-se informació, de passar-se fotos, d'enllaçar-se… I això em passava ja quan vaig començar a Ondakin i no em coneixia ningú. Crec que he trobat més suport i solidaritat que entre periodistes.

G: Per què comprar el llibre existint el blog?

MLI: Primer perquè el llibre té coses que no són al blog. Després, perquè hi ha receptes que estan millorades en el llibre, de vegades gràcies a suggeriments dels lectors. I a més, per tenir-ho tot junt en un suport físic que, a vegades, sobretot si no tens clar què vols cuinar, és més pràctic.

Entrevista de Jordi Luque per a Gastronosfera

Foto d'Ainhoa Gomà

Il.lustració de Dani Jiménez

Afegeix un nou comentari

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.