La Fundación Alícia es un centro pionero en el mundo que trabaja para que comamos mejor. Gastronosfera entrevista a su director, Toni Massanés.

Va, que és estiu, fem amanides. Toca menjar tomàquets amb oli verge gustós i quatre olives d’Aragó. També amb formatge feta o un altre del nostre gust, i orenga o alfàbrega de fulla grossa, o una mica de farigola acabada de collir... i un punt de pebre negre mòlt.

La primera vegada que visites el complex del Món Sant Benet et sembla que fins ara t’has estat perdent alguna cosa. Com és que ningú te n’havia parlat? Aquesta gent del Món ha fet una feinada en aquest racó del Bages, i ara tenen una completíssima oferta cultural, gastronòmica i de lleure.

El Perú va regalar al món la patata. La crisi fa que avui encara en mengem més perquè ho té tot. Barata, soferta, fàcil de cuinar, agraïda de combinar, disposada a acompanyar qualsevol vianda… Coneixeu algú a qui no li agradi? Demaneu a l’Europa septentrional i humida (avui rica, d’acord, potser fins i tot una mica arrogant des del benestar garantit per haver tingut el cap més fred) què haurien menjat durant tants anys sense el preciós tubercle.

Mariano Gonzalvo va formar part d’aquell mític col·lectiu de Joves Amants de la Cuina que, fa més de vint anys, ja va reivindicar la creativitat gastronòmica a Catalunya, i inclús va explorar el diàleg amb altres disciplines estètiques.

Quan encara no ens havíem allunyat d’on es fan les coses, el seu cicle condicionava la nostra manera de viure. Fèiem vacances a l’escola per la collita; celebràvem la festa major entre la sega i la verema; ajudàvem els veïns quan mataven el porc; anàvem a buscar bolets, cargols, xicoies, espàrrecs de marge o herba per als conills; dúiem al bestiar la calderada feta amb les restes del que havíem menjat…

Feu l’experiment amb algú de confiança, no fos cas que us guanyéssiu un bolet. Mentre hi parleu de qualsevol cosa, acosteu-vos-hi a poc a poc. Arribarà un moment que la situació es tornarà incòmoda i el vostre interlocutor s’apartarà ni que sigui inconscientment. Aquesta distància d’intimitat representa l’escut protector que ens garanteix un àmbit immediat lliure d’interferències. Només el traspassem en situacions concretes –per saludar, celebrar, consolar…– o entre persones estimades, que per això acostumem a anomenar properes.

Un fet tan habitual com sortir a dinar fora no ha de convertir-se en una odissea per una persona que pateix celiaquia (intolerància crònica al gluten).