La 'fórmula secreta' de les Herbes Eivissenques
Frígola, fonoll, farigola, romaní, marialluïsa, eucaliptus, camamilla, orenga, menta... Són algunes de les plantes que componen la fórmula de les Herbes Eivissenques, un licor molt habitual a les taules pitiüses. Consumit tradicionalment a Eivissa i Formentera després dels menjars, a causa de les seves propietats digestives, actualment les populars Herbes Eivissenques es beuen a les cases, els bars, i com no, a les famoses discoteques de l'Illa Blanca.
Els experts asseguren que, per elaborar les Herbes Eivissenques, s'ha d'emprar sempre un nombre d'espècies imparell perquè, "de ser parell, s'anul·larien els efectes medicinals de les plantes". Però la veritat és que actualment existeixen una infinitat de receptes per produir aquest benvolgut licor.
Jaime Espinosa, farmacèutic botànic i educador ambiental, assegura que "hi ha tantes fórmules d'Herbes Eivissenques com a famílies pitiüses que les produeixen".
El farmacèutic botànic afirma que "conèixer el moment adequat de cadascun dels passos de l'elaboració de les herbes és de vital importància". I afegeix: "les plantes han de recol·lectar-se entre els mesos de maig i juny, quan la majoria de les espècies es troben en flor. També és primordial la base de la maceració de les herbes: el licor d'anís sec i dolç, que cada productor empra en diferents proporcions segons la seva fórmula secreta. Una vegada finalitzada la recol·lecció de les herbes, es macera el licor d'anís durant tres mesos aproximadament. Passat aquest temps, s'analitza el sabor: si és molt dolç, s'afegeixen més herbes amargues, com la frígola, i si és amarg, se sol afegir anís dolç".
Un licor amb història
L'origen es remunta a la segona meitat del segle XIX. Per aquella època, els habitants d'Eivissa i Formentera elaboraven de manera tradicional begudes espirituoses a partir de plantes aromàtiques de l'entorn. Però encara no coneixien els alambins per a la destil·lació. Llavors, la immensa majoria dels habitants de les illes es dedicaven a la pesca, l'agricultura i la ramaderia. Un d'ells, Joan Marí Mayans, viatjava amb freqüència a Barcelona amb el seu petit llaüt per proveir a l'illa de productes dels quals no disposaven. Va ser allí on va descobrir els alambins i la destil·lació per elaborar les begudes espirituoses de les Pitiüses.
Joan va crear una petita destil·leria a Formentera, que el 1880 va traslladar a Eivissa. Les vendes van ser creixent fins al punt que, al voltant de l'any 1930, ja exportava el seu producte a Filipines i Cuba. És en aquesta època quan apareixen a Eivissa altres productors. Algunes d'aquestes fàbriques, actives en l'actualitat, conserven el mètode d'elaboració artesanal d'antany.
Des dels seus inicis fins avui, les Herbes Eivissenques han guanyat popularitat dins i fora de les illes. Són molts els visitants que han elogiat les qualitats d'aquesta beguda. Alguns d'ells tan il·lustres com l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, que en la seva obra 'Els Morts Manen' (1909) narra l'antic costum eivissenc de beure un licor aromàtic elaborat amb plantes de l'illa. Però la reputació de les Herbes Eivissenques es va veure realment avalada amb el reconeixement de la denominació geogràfica el 1996, sent una de les primeres indicacions geogràfiques de begudes espirituoses d'Espanya.
Actualment, aquest licor és un dels més consumits a les Pitiüses, encara que es calcula que un 20% de la producció s'exporta fora de les fronteres del nostre país. Un dels maridatges més populars d'aquesta beguda és el flaó, unes postres típiques de les illes. La veritat és que les Herbes ofereixen una gran versatilitat, tant en l'àmbit culinari -amb receptes tradicionals com la llagosta eivissenca amb calamars i Herbes Eivissenques-, com en cocteleria. Tant és així, que, a l'Escola d'Hostaleria de les Illes Balears, recentment s'han concebut mescles tan originals com 'A sa fresca eivissenca', amb Herbes Eivissenques, suc de llimona i menta, o 'Textures eivissenques': a força d'Herbes, llimona natural, sucre blanc, maduixes i escuma de llimona.