¿TIENES MÁS DE 18 AÑOS?
Google+

Esteu aquí

Tendències.

Pot ser més car un manat de raves que quatre ostres?

Gastronosfera03/04/2013

Hace unos días el chef Dani García publicaba un tweet en el que planteaba el debate de si tenía sentido que un manojo de rábanos ecológicos costara lo mismo que cuatro ostras.

Fa uns dies el xef Dani García publicava un tweet en el què plantejava el debat sobre si tenia sentit que un manat de raves ecològics costés el mateix que quatre ostres. El primer que em va passar pel cap és en els termes en els quals estava formulat el dubte. Es dóna per descomptat que la principesca ostra ha de ser necessàriament, sempre i en qualsevol circumstància més cara que la humil crucífera. Qüestió de prestigi d'una i de l’altra, suposo, i de la nostra lògica i psicologia com a consumidors.

El prestigi d'un aliment és una construcció social, com ho és també el gust i allò que és bo i allò que és millor i per tant més car. Jonathan Swift va escriure que “el pimer home que es va atrevir a menjar una ostra va ser un valent”. Tots donem per descomptat que les ostres han de ser ineludiblement un producte car i els raves no. Ningú no es qüestiona si les ostres realment valen el que paguem per elles. Acceptem tàcitament que són cares i per això estem disposats a sorprendre'ns si alguna cosa com els raves gosa igualar-les en preu, perquè no ho esperem i desafia les nostres expectatives.

Fa temps, elBulli va establir que la importància d'un producte no venia donada pel seu preu i que tots els productes tenien el mateix valor gastronòmic. Està clar que aquesta declaració pretenia bàsicament alliberar-la de la Santíssima Trinitat marisc-foie-tòfona i permetre que tot pivotés sobre la creativitat del cuiner i no en el fet que aquest tingués accés a productes més o menys cars.

Alta cuina a part, potser convingui baixar del cel dels superxefs i anar de dret al nostre món terrenal per equilibrar el pressupost familiar, on el fet que uns raves puguin arribar a costar el mateix que les ostres, entenc que a molts no els faci gens de gràcia. Però insisteixo en què el fenomen té molts dels mecanismes psicològics que utilitzem per valorar el preu de les coses. I és que al capdavall, la valoració del preu no és una cosa objectiva malgrat que els experts en màrqueting diguin que és l'atribut més important que tenim en compte en el moment de fer les nostres eleccions de compra i Descartes s'entossudís a mentir-nos dient que érem éssers racionals. Antonio Machado va dir que “es de necios confundir valor con precio”. Valorem més allò que necessitem o creiem que necessitem, la qual cosa es a més a més una valoració absolutament subjectiva. Si no t'agraden les ostres i per tant no les consumeixes, el preu t'acaba sent igual o et serà més fàcil trobar-les caríssimes. Al contrari, si ets addicte als raves, el preu a què els hagis de pagar sí serà rellevant o estaràs disposat a pagar el que faci falta per uns que siguin bons de debó. Ho podem complicar molt més si hi posem pel mig l'anomenada relació qualitat preu, que és una cosa que ens hem inventat per autoenganyar-nos.

Tot fill de veí s'atreveix a parlar de la relació qualitat preu, perquè és una cosa intuïtiva, com passa a la física amb la relació massa volum. Quan sospesem algun objecte apreciant el que pesa, la seva forma i mida, que s'aprecia simplement donant-li un cop d'ull, el que percebem no és la mesura de la seva massa ni del seu volum, sinó de la seva densitat. Aquesta percepció no és fàcil quantificar-la, però sí ordenar-la. És a dir, si realitzem l'experiència amb diversos objectes, no sabrem dir-ne la densitat de cada un, però sí ordenar-los segons la seva densitat, que és la relació entre la massa i el volum de cada objecte en qüestió. En el cas de la relació qualitat preu, disposem de la quantificació del preu mesurada en euros. De la qualitat, només en tenim una percepció o estimació subjectiva. Tanmateix, sí que tenim el tupè d'ordenar aquesta relació entre qualitat i preu.

I parlem per fi de la qualitat, aspecte que esmentava Dani García en el seu tweet en fer referència a la procedència ecològica dels raves. D'entrada dir que una ostra de cultiu triga tres anys abans de poder ser comercialitzada i els raves, ecològics o no, entre quaranta i cinc dies i dos mesos després de la sembra ja estan llestos per ser collits. Punt a favor de què les ostres siguin més cares. Però jo crec que estem comparant coses que no són comparables. En tot cas podríem comparar raves ecològics amb d'altres que no, veure la diferència de preu i llavors decidir si el fet que siguin ecològics es justifica. No glossaré aquí les virtuts dels productes ecològics, que tots sabem que són de millor qualitat, més sostenibles (sempre que a més siguin de proximitat), però també més cars i amb un rendiment menor i, per tant, acaben sent un producte tan elitista com les ostres.

El gran problema, de tota manera, és el de la seva traçabilitat. En general és un problema comú a tot el que mengem. És realment ecològic, orgànic o biodinàmic tot el que ens venen com a tal i només per què ho diu una etiqueta? De vegades és un acte de fe creure que realment estem pagant un sobrepreu de forma justificada. I desde que moltes marques industrials s'han apuntat al carro del “bio” i “artesanal”, encara més. Però estem segurs que totes les ostres que ens venen com a tals són de les ries gallegues o Guillardeau? Probablement tampoc tenim manera d’estar-ne segurs.

De tota manera, a internet he trobat manats de raves ecològics a 0,78 euros els 200 grams (i també a 2,45 euros) i les ostres a partir de 0,85 euros la unitat i fins a més de 3 euros cada una. Serà que al final, amb això dels raves i les ostres tampoc n’hi ha per tant.

Afegeix un nou comentari

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.