Brunch no és una paraulota i és més que una tendència

A les ciutats, enlloc de bolets, broten de vegades modes gastronòmiques que comparteixen amb els moixernons i les llanegues la seva aparició de manera extensiva i sincronitzada. Algunes d’aquestes modes aconsegueixen mantenir-se vives a través del temps. I d'altres, en canvi, produexixen brots tan breus com tòxics. Cal, doncs, afrontar-les amb una mica de coneixement per a que no ens colin una amanita faloide enlloc d’una tòfona blanca.

Una d’aquestes tendències és el brunch, una paraula que en principi només definia l’hora de l'àpat (és una contracció dels mots anglesos per a “esmorzar” i “dinar”), però que tal i com ens arriba des de fa un parell d’anys, ja marca fins i tot el menú. Aquest àpat se sol reservar pels dies de festa, en el cas dels més joves com a mesura reparadora dels estralls de la nit anterior, i en els més madurets, per la disponibilitat d’hores lliures en les que llegir el diari i compartir taula sense més preocupacions. De fet, una filosofia similar a la del nostre vermut de tota la vida, o la del berenar-sopar, però en versió matinal. Sense més problemes.

Les complicacions comencen amb el menú del brunch, tal i com el trobem als locals més de moda ara mateix, que és un hereu del que triomfa a Nova York. El repertori tradicional inclou especialitats com els ous Benedict (que no a la benedictine, com s’ha vist en alguna carta), escalfats, embolicats en bacon i napats amb salsa holandesa; pancakes, que són crepes gruixudes que se serveixen apilades; brioxeria i diverses preparacions de fregits, salmó fumat o embotit. Per acompanyar i fer passar la possible caparra, cafès, infusions, cava i combinats com el bloody mary o el mimosa.

Bé sobre el paper, però no sempre d’acord amb el preu que sol valdre, que per un bufet tancat costa fàcilment els vint euros (o uns deu el plat), i que sovint pretén copiar la part més cosmètica i decorativa de l’àpat per sobre de l’aspecte qualitatiu: cal anar amb compte amb els sucs de taronja “de mentida” i els cafès amb llet de sis euros. Un brunch no el fan la presència d’un DJ, l’ús de l’anglès a la carta, o una decoració 'arreglá pero informal', sinó els plats contundents, la bona companyia (que pot ser simplement la d’uns quants diaris amb els respectius dominicals), i poques ganes de córrer o estar d'empeus.

Perquè el brunch és un menjar amb una història que comença molt abans que no el descobrissin els hipsters. La primera menció d’aquesta paraula és en un assaig humorístic publicat al Regne Unit l’any 1895 amb el nom Brunch: una petició, en el que es promovia un àpat per a després de les misses de diumenge, que comencés amb un cafetó i s’allargués fins entrada la tarda. Així s’havia de substituir el més habitual aleshores, que era esperar un bon sopar diumenge al vespre (l’espera era tota una tragèdia pels que s’havien excedit la nit abans). Però on triomfa definitivament el brunch és a l’altre costat de l’Atlàntic. Hi ha moltes teories que expliquen el seu èxit allà, i aquestes en són algunes:

- Als anys 30, les estrelles de cinema que travessaven el país en tren, s’aturaven els dissabtes a la ciutat de Chicago per fer un esmorzar tardà. El costum s’extén pel país i els diumenges quan, passada la segona guerra mundial moltes dones casades s’han incorporat al mercat de treball, el costum es popularitza com a moment de reunió i descans familiar.

- També es diu que va ser la comunitat jueva no ortodoxa de Nova York la que va iniciar els brunchs com a ritu secular i entreteniment matinal de diumenge. Ells aportarien plats com els bagels o el salmó.

- Una tercera tesi sosté que el brunch és hereu del Smörgåsbord, el buffet tradicional de Suècia, que va arribar als Estats Units de la mà de les onades migratòries de principis del segle XX i que va adaptar els plats allà existents.

A Nova York, els restaurants que serveixen un bon brunch solen tenir cues durant força estona. L’escriptora Nora Ephron, citada en aquest article, deia que “la qualitat essencial d’un brunch [...] coincideix a esperar en un grup gran a la porta del restaurant durant més d’una hora”. Aquí, els brunchs han arribat ja en la seva versió massiva i, tot i les seves aspiracions casual sovint els ofereixen hotels (en les imatges, brunch del Barceló Raval de Barcelona) o restaurants que requereixen reserva prèvia.

Sigui com sigui, a casa o al restaurant, de disseny o tavernari, la idea d’unir esmorzar i dinar de diumenge està cimentada en el llarg recorregut que el costum té darrera, un recorregut casi tan llarg i atractiu com una plàcida tarda de diumenge projectada per endavant en l’horitzó...

Fotos de Claudio Valdés